ClàssicsWeb, el teu espai

Almanac

Cerca de crítiques

Paraules:
Tema:
Inici: Escollir data inici
Fí: Escollir data fi
Ajuda
Publicitat

CRÍTICA

El Quartet Casals: un so únic

5/4/2024 |

 

Programa: Quartet Casals

Lloc i dia: Palau de la Música Catalana

https://www.elpuntavui.cat/cultura/article/19-cultura/2400925-el-quartet-casals-un-so-unic.html

S’ha convertit en una punta de llança del moviment cambrístic de quartet de corda al país.

La Sala Gran del Palau de la Música Cata­lana va ser el marc, el 14 de març, d’una nit memo­ra­ble amb el Quar­tet Casals. La for­mació de cam­bra cata­lana més uni­ver­sal, amb Vera Martínez Meh­ner i Abel Tomàs al violí, Jonat­han Brown a la viola i Arnau Tomàs al vio­lon­cel, va sig­nar una inter­pre­tació excelsa, de màxima expres­si­vi­tat i fidel a l’estil de Bach, Gubai­du­lina i Beet­ho­ven, un viatge entre èpoques i estils amb el fil con­duc­tor d’un so únic: els qua­tre ins­tru­ments for­ma­ven un bloc sonor com­pacte que es des­ple­gava, alhora, harmònica­ment i con­tra­puntística, però sense cap escletxa per a la dis­sonància con­junta, fomen­tada per una core­o­gra­fia impe­ca­ble i ins­pi­ra­dora, que feia que no només la música fos l’art impe­rant, sinó que la dansa sin­cro­nit­zada dels arcs des­plegués un joc visual tan ins­pi­ra­dor que con­ver­tia la vivència en una delícia estètica.

El con­cert va començar amb L’art de la fuga, BWV 1080, Con­tra­puncti núm. 1-7, 9 i 18, de Johann Sebas­tian Bach. Era un Bach amb tota la seva auten­ti­ci­tat, però amb una pàtina de moder­ni­tat tan sub­til com pene­trant. Leib­niz con­si­de­rava la música un “exer­cici ocult d’aritmètica en el qual l’espe­rit ignora que compta” i, en certa manera, aquesta visió encaixa amb la pers­pec­tiva en què podem veure aquesta obra, però la inter­pre­tació expres­siva, romàntica i lírica d’aquesta peça referma, pre­ci­sa­ment, que Bach es pot tocar de totes les mane­res pos­si­bles, si la seva poli­fo­nia, els seus cro­ma­tis­mes o les cadències expan­si­ves s’inter­pre­ten amb el màxim rigor, pro­fun­di­tat intel·lec­tual i vis­ce­ra­li­tat dels més grans artis­tes. Perquè el fra­seig estava clara­ment defi­nit, l’ampli­tud en les notes llar­gues els donava enti­tat, el con­junt sonor res­so­nava per l’empast per­fecte. Els aguts eren àgils i els picats molt cui­dats, amb una res­pi­ració con­junta, perquè la cre­ació dels Casals és con­junta. Cada inter­pre­tació és una recre­ació per­so­nal i ínti­ma­ment lli­gada a una per­so­na­li­tat sòlida i acla­pa­ra­dora.

Va ser un Bach encoi­xi­nat, que va con­ver­tir-se en íntim en el dar­rer con­tra­punt, el núm. 18, que acabà amb una cadència molt ampla que ens elevà cap al cel, per donar pas a una versió espi­ri­tual del motiu B-A-C-H amb l’obra de Sofia Gubai­du­lina. La peça és un diàleg per­ma­nent entre l’ascens a la divi­ni­tat i el des­cens als inferns, a par­tir de rein­ter­pre­tar aquest tema uni­ver­sal. Reflec­ti­ons on the Theme B-A-C-H ens obria a noves pers­pec­ti­ves i ens enfron­tava a les dis­sonàncies del pre­sent i les espe­ran­ces del futur. El recurs dels glis­sandi amb aguts insis­tents, a vol­tes eixor­da­dors, i greus mistèrics, ens conduí per un viatge inte­rior que ens remogué.

La segona part del con­cert abor­dava el Quar­tet de corda núm. 9, en Do major, op. 59 núm. 3, “Razu­mowsky” de Beet­ho­ven. El pri­mer movi­ment, Intro­du­zi­one: Andante con moto–Alle­gro vivace, es va inter­pre­tar amb vigor, i en els moments més andante des­pre­nien aque­lla elegància que tant carac­te­ritza el clas­si­cisme vienès de la tríada Haydn-Mozart-Beet­ho­ven. El segon movi­ment, Andante con moto Quasi Alle­gretto, és un joc. El cello marca una base rítmica stac­cato i a par­tir d’aquí s’aixeca un edi­fici sonor harmònic, on hi caben moments lírics i fili­gra­nes que van in cres­cendo fins a un final intens. El ter­cer, Minu­etto: Gra­zi­oso, gràcil, reque­reix la màxima pre­cisió tècnica, que s’assolí.

La tra­jectòria del Quar­tet Casals és impe­ca­ble. S’ha con­ver­tit en una punta de llança, un cata­lit­za­dor del movi­ment cambrístic de quar­tet de corda a Cata­lu­nya. La seva acti­vi­tat a l’esce­nari i a les aules ha donat uns fruits inne­ga­bles. Gràcies als Tomàs, Meh­ner i Brown, avui podem escol­tar a les nos­tres sales i arreu del món for­ma­ci­ons cata­la­nes que excel·lei­xen i emo­ci­o­nen al mateix nivell que les de nord enllà. Una lliçó i una nota per a l’espe­rança: si hi ha talent i per­se­ve­rança, podem aspi­rar al Tot. 


AINA VEGA ROFES
El Punt/Avui

Catclàssics, música clàssica de Catalunya a internet